Les dones d'aigua o goges o aloges o encantades o janes (depenent de la zona tindran un nom o un altre), són uns éssers fantàstics de la mitologia catalana, de la zona dels Pirineus, descrits com a figures femenines de gran bellesa que habiten els llacs, rius, gorges, aigües dolces o coves, que dansen i fan la bugada a la riera, de nit, estenent i assecant els draps amb la llum de la lluna.
Germanes homòlogues de les sirenes, nimfes i altres, les dones d'aigua deriven de les figures mítiques dels esperits de la natura, presents a gairebé, si més no, totes les cultures, en particular en "religions precristianes".
Els paganismes, terme provinent del mot "pagès", són creences arrelades a la natura que prosperaven de forma notable al món rural. I que, majoritàriament, derivaven dels antics cultes a deïtats matriarcals, les quals es pot traçar origen des de temps remots com l'edat de pedra.
Amb l'aparició de les ciutats i l'establiment d'aquestes com a centres de política i economia de la societat, les persones humanes ens vam anar aïllant del medi natural, contribuint també a la visió antropocèntrica on nosaltres i les nostres necessitats estan per sobre de tot, objectualitzant els boscos, etiquetant-los com a recursos que podem posseir i explotar. Col·locant l'ésser humà per sobre dels altres éssers animals i vegetals.
El cristianisme, religió dels nuclis urbans, esdevenia també una altra eina de reforç enfront de la divisió humà – natura. On la norma, allò que era correcte, se situava en l'urbanisme i la "civilització", les creences que veneraven el medi natural es convertiren en cultes del mal; "omnes dii gentium, daemonia", tots els deus de la gent, referint-se a les antigues religions, són dimonis.
És durant l'edat mitjana on aquesta relació de les cultures naturals amb el mal ressona més, transformant els seus esperits i deïtats de la natura en dimonis, monstres, éssers malèvols i bruixes. Els esperits d'aigua es converteixen en uns éssers que surten a la foscor, que porten calamitats i tempten els homes. Però tot i l'esforç per part de l'església en demonitzar la natura, aquest no és del tot efectiu, ja que es poden trobar resistències per part del món rural a través de la superstició i la llegenda, totes dues de tradició essencialment oral i que, tot i ser tacades amb el pensament normatiu, conserven bases ancestrals.
L'ENCANTERI
“Els més grans sempre han explicat que per ser goja se n’ha de néixer. Però les noies que viuen a prop de la riba del Freser estan convençudes que hi ha una manera de convertir-se en goja, en encantada o en fada. [...] totes les noies de Ribes i de Campdevànol saben que, per convertir-se en una encantada, fada o goja, cal beure aigua de les 7 fonts que hi ha entre Coma de Vaca i el Pont del Camí Ral. Una d’aquestes fonts és a prop del riu, al penya-segat de les Aigües de Ribes. Però només raja quan plou. El problema, a més, és que s’ha de fer bullir l’aigua de les 7 fonts amb les fulles d’una alzina que hagi estat tocada per un llamp. Les noies que fan tot això queden encantades durant 1 any”
LES 7 FONTS
Enlloc he trobat ningú que em sapigues dir quines són aquestes 7 fonts, tampoc hi ha document que les anomeni. És per això que decideixo obrir un mapa cartogràfic i cercar les fonts entre Coma de Vaca i el Pont del Camí Ral, que resulta ser el Pont de la Cabreta.
[GUÍA DE LA CATALUNYA MISTERIOSA MÁGICA Y PARANORMAL. (1990). En JOSEP MARIA ARMENGOU MARSANS (1.a ed.). OBELISCO.]
a. Font de la Jaça de Dalt
b. Font Gran
c. Font del Rubí
d. Font del Noguer
e. Font del Ferro
f. Font de la Casa
g. Font del Roure
Per quin motiu se'ls hi ha descrit en forma humanoide?
Per què se li otorgaria forma humana a un esperit natural?